Autobiografia d’una gota d’aigua
Ser una gota d’aigua és una rutina, cansada i moguda. Gairebé sempre és el mateix. Primer l’evaporació, és el pitjor del viatge, després la precipitació, que és més divertit, però el que m’agrada més és l’escorriment superficial, perquè vaig de banda a banda i és superemocionant, quan hi ha tempesta és mogudíssim. Però després d’això torno un altre cop a la rutina, arribo al mar i un altre cop, i un altre, i un altre... Però tinc una anècdota molt especial per explicar-vos, era un dia de tempesta i com sempre em tocava caure d’un núvol, això és força diver, però aquell dia no seria normal, al caure vaig anar a parar dins d’una ampolla mig oberta que duia un noi i a partir d’aquell moment no me’n recordo de res fins que vaig notar que les meves companyes i jo ens movíem d’una banda a una altra. Era el malvat noi de la motxilla que em va atrapar! Era impossible!!! L’ampolla, les meves companyes i jo, anàvem directes al congelador. Sort que no vaig arribar a solidificar-me, vaig aconseguir escapar perquè el noi es va deixar l’ampolla una mica oberta. A l’arribar a casa, a través de les clavegueres, vaig demanar ajut a unes bones amigues meves, però cap d’elles no em va voler acompanyar. Vaig haver de tornar a casa del noi dolent tota sola igual com en vaig sortir, per les clavegueres i després entrar pel desguàs de l’aixeta. Quina mala sort! Em vaig evaporar just quan el noi estava obrint l’aigua calenta, em vaig evaporar amb les meves amigues. Finalment tornàvem a estar juntes.
Jordi Méndez 1r. ESO
Ser una gota d’aigua és una rutina, cansada i moguda. Gairebé sempre és el mateix. Primer l’evaporació, és el pitjor del viatge, després la precipitació, que és més divertit, però el que m’agrada més és l’escorriment superficial, perquè vaig de banda a banda i és superemocionant, quan hi ha tempesta és mogudíssim. Però després d’això torno un altre cop a la rutina, arribo al mar i un altre cop, i un altre, i un altre... Però tinc una anècdota molt especial per explicar-vos, era un dia de tempesta i com sempre em tocava caure d’un núvol, això és força diver, però aquell dia no seria normal, al caure vaig anar a parar dins d’una ampolla mig oberta que duia un noi i a partir d’aquell moment no me’n recordo de res fins que vaig notar que les meves companyes i jo ens movíem d’una banda a una altra. Era el malvat noi de la motxilla que em va atrapar! Era impossible!!! L’ampolla, les meves companyes i jo, anàvem directes al congelador. Sort que no vaig arribar a solidificar-me, vaig aconseguir escapar perquè el noi es va deixar l’ampolla una mica oberta. A l’arribar a casa, a través de les clavegueres, vaig demanar ajut a unes bones amigues meves, però cap d’elles no em va voler acompanyar. Vaig haver de tornar a casa del noi dolent tota sola igual com en vaig sortir, per les clavegueres i després entrar pel desguàs de l’aixeta. Quina mala sort! Em vaig evaporar just quan el noi estava obrint l’aigua calenta, em vaig evaporar amb les meves amigues. Finalment tornàvem a estar juntes.
Jordi Méndez 1r. ESO
La gota Gotti
Hola!! Sóc la Gotti, una gota de riu. Jo sóc l’encarregada de dir-vos tot el recorregut que faig. Ara mateix vaig pel riu cap al mar amb algunes de les meves amigueeeees!
Ai! Quin mal m’he fet, he caigut per una cascada.
Ja sóc al mar, això és enorme! Ara tinc un gust estrany, jo diria que salat. Uf! Quina calor que fa, crec que m’estic evaporant...
En aquest núvol s’està molt còmode. Ara ja no tinc gust salat, és perquè la sal s’ha quedat al mar.
Estic a punt de saltar. Però... Què feu? No m’empenyeu! Aaaaaaaaaaaaaaaah! On és el paracaigudeeeeeeeeeeeeeeees?
Carlos Soriano 1r. ESO
